Cal Trepitjar la història

Cal Trepitjar la història

Aquells que ensenyen història saben que el passat realment no existeix; del passat sovint només en queden relats fets per aquelles persones que el van viure; també en queden testimonis escrits i sobretot en queden les restes. És com si la història fos una mena de gran festa de la qual al final quan es passa pàgina cadascú se n'emporta una idea agradable, feliç o tràgica; i el que en queda realment només són les deixalles i l'espai de l'esdeveniment.

La Guerra Civil espanyola certament no va ser una festa i per això en queden relats que són sobretot tràgics i alguns, cada vegada més, personals. Però dels espais geogràfics de la guerra, dels escenaris on succeïren els fets, n'ha quedat ben poca cosa; i és que la vida sepulta la vida, i damunt d'aquells s'hi han tornat a plantar arbres, s'hi han tornat a aixecar cases i, en definitiva, hi ha reviscut el present.

Quan es vol comprendre aquest passat des de la llunyania l'educador/a o mestre s'adona d'allò que l'historiador ja sap: és més fàcil refer alguns fets del passat, que reconèixer i reconstruir l'ambient d'aquest mateix passat. I és que l'ambient del passat sols es pot reconstruir i evocar en els escenaris originals on els fets van passar; és impossible sentir la solitud d'un pres en una presó sense estar reclòs ni que sigui uns segons en els murs d'aquesta presó. És impossible comprendre i sentir l'ambient d'un camp de concentració sense fer passar la mirada per darrera les filferrades.

Totes aquestes reflexions porten al convenciment que per comprendre el passat i conèixer la història és molt útil trepitjar els escenaris naturals dels fets. I encara que aquells escenaris hagin sofert els canvis inexorables que el temps imposa, sempre hi resta quelcom d'original, una mena de presència que ens invita a evocar allò que ja no existeix.

El camp d'aviació dels Monjos ja no existeix; els avions ja fa dècades que no s'hi enlairen; pilots, mecànics i soldats van marxar, i les pistes han estat conreades o edificades. En queden però els refugis, alguna caserna, alguns objectes trobats en els camps, i sobretot en resta la gran esplanada, l'espai rodejat de les mateixes muntanyes per on encara hi passa la mateixa via fèrria i on hi bufen els mateixos vents.

Aquí és més fàcil que en cap altre lloc conèixer l'epopeia del Vesper de la Gloriosa. És per això que el Ciarga (Centre d'Interpretació de l'Aviació Republicana i la Guerra Aèria) pretén educar mitjançant l'evocació de l'espai, l'anàlisi de les restes i les veus i les idees dels protagonistes de la història.

Pot semblar una curiositat que ens dediquem a educar mitjançant l'estudi d'una cosa tan concreta com l'aviació republicana; podríem pensar que la Guerra Civil va ser quelcom més que les seves operacions aèries i que aquestes van ser marginals si ho comparem amb els milers d'homes que van lluitar a les trinxeres, i els milions d'homes i dones que van patir als camps i a les ciutats; però en aquest cas, tot emulant Winston Churchill, podríem repetir allò de mai tants van deure tant a tan pocs referint-se als pilots de la RAF morts en la defensa de la Gran Bretanya a la Segona Guerra Mundial.

Per tant, conèixer la guerra aèria en el context de la nostra Guerra Civil no és una banalitat ni un caprici, ja que aquesta guerra fou la primera on l'aviació tingué un paper decisiu. A partir d'aquesta guerra, totes les guerres es decidien no pas a les trinxeres, no pas en els fronts de terra, sinó en el front de l'aire. Es pot ben dir que el resultat de la guerra estava escrit a l'aire, i no es pot entendre el que va passar sense conèixer el que es feia en llocs com aquest.

Quadrícula w+m: Disseny i programació web